26 jul. BLOGMETENDAL DCCLXX: Ser roba.
Ser roba no és descansat. És molt sofert.
Tiren la major part del temps en un penjador, i encara encara sort! Quan no doblegada amb més roba per damunt, ofegant-les.
I les posem, i les portem a un munt de llocs als quals no els preguntem si volen anar.
A vegades, sense ser de pluja les posem a la pluja i les xopem com a pals de fregar.
A vegades, sense ser de fred les posem al fred i tremolan.
Si les vesteix una persona ordenada, encara bé. Que si no… les posem de companyia d’altres robes amb les quals, de per si mateix, no s’emportarien en la vida. Les tirem en un sofà, amb una màniga del dret i una altra del revés, i fins i tot ens asseiem damunt, o les trepitgem. O les deixem en el sòl, a vegades per la urgència d’un arravatament de passió comprensible, però les trepitgem, quan no queden desprotegides davant un gos, un gat, que les omplen de pèls que després no dones tret.
I el cistell de la roba bruta! Dies amb les pudors d’altres robes, algunes que empesten (i no és culpa d’elles!).
I la rentadora. Que les ofega i les mareja. No és que els llevi a brutícia, és que la vomiten!
I l’assecadora una altra tortura: una deshidratadora, un vent desèrtic que no els treura els pèls dels gossos ni dels gats.
I l’estenedor. Si fred perquè fred que congela; si sol perquè sol que crema; si vent perquè vent que t’embogeix; i fins i tot si plou! Perquè queden amb una mala olor, petita, però desagradable.
I sofreixen les nostres suors i els nostres humors. Ai, sí, a vegades també els amors! Però és fàcil que els toquin les pitjors parts.
Així acaben algunes la jornada: extenuades. Aquesta no està assecant ni airejant, està recobrant forces!
No Comments