La sensació de treure's el cap al precipici per a rentar la roba fora de l'espai natural i segur de la llar. Rentar a mà! Aquesta forma antiga i incòmoda que no aprofita els avantatges de la tecnologia. Però toca, palpa, acaricia, i mesura la qualitat...
Té un aire a vestit de núvia. De cua llarga. I darrere, els joves del convit, imaginant que podrien trepitjar-lo. Per jugar, res més!...
Ja no es llauren els camps, no es treballen les hortes, no es pengen les robes. Queden les restes de quan parlàvem amb l'entorn. Només creix el silenci. I l'abandó, el nostre, de nosaltres, d'abandonar-nos, aïllar-nos. Com si poguéssim viure sols...
El vestit i el vent. Que bona parella de ball. Encara que no ho sembli, sempre ballen agarrat...
