Les robes miren a les pedres per les quals transitaran. Jo penso que les pedres també miren. I callen. Elles esperen, res més. Les robes van, aniran, com ja van ser. Cadascú en el seu natural....
A la vista extasiada de la catedral, a la fi, les robes es prostren davant de les torres, després d'un llarg camí purgant els pecats dels cossos que les van vestir. On va quedar qui les vestís, no interessa. Aquestes robes van fer el camí...
No sé si s'estan assecant, clarejant, o morint. Els nínxols estan tapiats, que d'ells no van sortir i en ells no entraran. Igual no estan a res. Només a prendre el sol...
Aquestes guants estan acaronant un estenedor. En tots els sentits....